El net del pintor Francesc Planas Doria, protagonista d’una exposició que s’inaugurarà pròximament, parla del seu record com a estiuejant al municipi que contrasta amb el punt de vista de l’hilarienc Joaquim Planas
Una conversa als Jardins de Can Rovira entre l’hilarienc Joaquim Planas Puig i l’estiuejant Víctor Obach Planas, net del pintor Francesc Planas Doria, ha obert els actes de la Festa de l’Estiuejant i, a la vegada, ha servit per anunciar una exposició sobre Francesc Planas Doria que organitza la Fundació Sútia d’Art amb el suport de l’Ajuntament de Sant Hilari i que es podrà visitar des de la setmana de Festa Major i fins al febrer del 2025.
En Joan Escolà, president de la Fundació Sútia d’Art, ha expressat la voluntat d’oferir “un aire de retrobament amb el patrimoni, amb els amics i amb Planas Doria” i ha explicat que “cada vegada hi ha més evidències que Sant Hilari era un punt destacat per a la pintura i la fotografia”.
En Víctor Obach estiuejava al nostre municipi als anys quaranta i s’allotjava a Cal Mamè, una fonda que ja no existeix. Diu que “Sant Hilari era la meca de l’estiueig” i recorda el contrast de riquesa que vivia com a estiuejant amb la ruïna del país en general. En aquella època que es racionava el menjar, a casa seva tenien cartilles de racionament de primera (la dels més rics). N’hi havia de segona per la classe mitjana i de tercera per als més pobres.
Era habitual que els estiuejants anessin al matí a la Font Vella i a la tarda a la Font Picant, però els Planas Doria tenien altres plans a la tarda. En Víctor acompanyava el seu avi a pintar quadres, que acostumava a necessitar tres jornades per acabar cada peça. Així doncs, si hi ha més d’una desena de pintures de Planas Doria del nostre municipi, podem afirmar que passava hores i hores contemplant racons i paisatges hilariencs.
En Joaquim Planas, que va néixer l’any 1932, té més viu el record d’èpoques de penúria que de riqueses. Diu que un dels primers records que té és del 1934 “quan tiraven les campanes avall”. El seu oncle, que era capellà, havia fet de sereno de l’hotel Suís i recorda que un dia li va fer l’encàrrec de portar pinzells i tots els estris d’un pintor i acompanyar-lo amb cotxe a un lloc concret per pintar un quadre amb camps de fajol. No recorda el nom, però dona fe que Sant Hilari inspirava els artistes.
En Joaquim va veure l’exposició de Planas Doria a Sant Hilari el 1947. En té un record llunyà: “Pintava un quadre amb tres nanos i semblava ‘Muchachos cogiendo fruta’ d’en Goya”. En Víctor diu que aquell esdeveniment a Sant Hilari va ser tot un èxit i que aquell dia el seu avi va vendre tots els quadres.
En Víctor també recorda els titelles del Cafè Unió, davant del Tívoli, que destacaven perquè es feien en català fins que van rebre l’avís del governador i van haver de fer-ho en dues llengües. No per res, els personatges que parlaven castellà eren el guàrdia civil i el dimoni.
Estiuejants i vilatans compartien espais al poble, però habitualment cadascú feia la seva. En Joaquim, que ho va viure en primera persona, diu que no es barrejaven gaire i que quan feien ball, “hi havia les sardanes del poble i les sardanes dels estiuejants”.
En Francesc Planas Doria va conèixer en Jaumet i van morir tots dos al mateix any (1955). En Víctor diu que el seu avi tenia molt bon caràcter, excepte quan li cantaven “Angelitos negros” d’Antonio Machín:
“Pintor nacido en mi tierra
Con el pincel extranjero
Pintor que sigues el rumbo
De tantos pintores viejos
Aunque la virgen sea blanca
Píntame angelitos negros
Que también se van al cielo
Todos los negritos buenos
Pintor si pintas con amor
Por qué desprecias su color
Si sabes que en el cielo
También los quiere Dios (…)”
